En el curs dels anys he publicat alguns llibres de versos. Escriure’n, ho he fet sempre des de la infantesa (em sembla que devia començar cap als onze). Als catorze havia confegit una mena de “llibre”, tal com va posar entre cometes Joan Brossa en el seu pròleg, que el meu pare es va entestar a publicar, i abatejar: Opus zero. Els disbarats que un pot arribar a escriure a la primera adolescència quedaven a penes esmorteïts per la gràcia que feia l’ús de certes paraules o el tarannà visionari que gastava a base de lectures primerenques de Rimbaud i del mateix Brossa. Sí, em fascinava el llenguatge, però encara no coneixia l’eina, ni la vida, és clar. Però l’Opus zero em va obrir al món. Vaig conèixer poetes joves, i no tan joves. Vaig participar al mític Gespa-Price de Bellaterra l’any 1975. Vam acabar, a la tarda, uns quants, al cementiri de Sant Cugat, esgrafiant al nínxol sense nom de Gabriel Ferrater les dades indispensables: G.F. Reus 1922-St.Cugat 1971. Quin país! Amb els anys vaig començar a aprendre l’ofici. La febre surrealista, fer sonets, i uns quants reculls més o menys reeixits es van succeir, al calaix. El segon llibre publicat va arribar amb el Premi Miquel de Palol de Girona, Carrer d’hivern, que va sortir a Els Llibres del Mall. Un tomb, el llibre dels vint, vint-i-un anys. Esbós, tendència, ja una manera de fer, suposo. Poca cosa. D’idear, de veure i de fer sonar, sí, potser. I jo diria que em vaig “llicenciar” amb Versos i contracants (Llibres de l’Escorpí, Ed.62, 1997), premiat amb el Màrius Torres. Llibre més madur, amb versos ben polits, i una mà de coses, algunes més denses que altres, tot i que no acabava de penetrar en la selva obscura, massa provatura, massa joc, massa paròdia: influències ambivalents de la feina de recerques poètiques estrictes. I alguna pàgina dietària. La recerca poètica dins la vida real, però, sempre ha manat. Escanyar retòriques, sí, havent-les exercitat, però no perdre el món de vista…I el 1999, Umbra Editora va voler El croc de l’esfera, un nou llibre d’apunts (o versos apuntats), d’esclat i de fervor, amb algun poema de fets memorables (i potser no acaba de ser memorable el poema en si) i el seguiment de la recerca. Massa dietari esfèric, sempre la dexteritat com a consigna, però la visió i el cant imposant-se, amb el sol poder de la paraula “al vent”(i al “foc”). Però llibres, llibres….no ho sé…és el ‘nar-fent-se poema de la vida quan és escrita…ventura no sabré deixar monuments perennes, i tot plegat serà de fulla fàcil i caduca. Hauré viscut.

(Pròleg inèdit a Cinquanta cançons d’amor i droga, de Josep Sales)
I AL FONS EL TEU RETRAT

“No temis d’usar llenguatge si tens ja ben fermentat al cup el vi”
Joan Vinyoli

No vull pretendre ara d’evocar plenament, en el prosaïsme d’un pròleg, una personalitat tan complexa i rica com la de Josep Sales. L’homenatge que es mereix el Pepe és d’una altra mena. Em sembla que el que aquí he d’intentar, pel privilegi que em va conferir la proximitat, és presentar i explicar una mica —en la mesura del que pugui— el que constitueix el gros d’aquest llibre —unes lletres de cançó—, i, d’alguna manera, el personatge que les va fer.

Voldria parlar dels poders de Josep Sales, que no eren pocs. Aquella estranya capacitat que tenia el Pepe per embruixar les persones, i que ell usava de forma instintiva —o a vegades molt conscientment—, era només una manifestació més dels seus poders. Em sembla que no exagero, i els que el van conèixer ho sabran corroborar, si dic que el Pepe (el nom, segons ell, venia de P.P., pare putatiu, epítets de Sant Josep, com li agradava d’explicar-nos) estava dotat d’una energia especial i fora de l’ordinari.

Aquesta energia la va aplicar sobretot a viure la vida amb intensitat, fins i tot quan la malaltia començava a fer estralls en el seu cos. Una energia vital que va tenir sovint com a divisa el principi del plaer. El Pepe tenia un sentit molt agut del plaer, en la música, en el sexe (que considerava, com Buñuel, més una esclavitud que un objecte de culte), en la intel·ligència del món, en les drogues, en la conversa amb els amics, en el pintar, en la contemplació de pintura, i, naturalment, en la creació de cançons.

Comentaré després la seva relació amb la droga, que va marcar la seva vida, i que va donar-li, juntament amb la condició, discreta però radical, d’homosexual, aquella aura de «maleït», —com diu la cançó: «renegaire de l’ordre constituït / … abans mort que polit». Una aura que compartia amb el seu estimat Arthur Rimbaud —de qui recitava de memòria passatges sencers d’Una temporada a l’Infern, en la versió de Palau i Fabre (ell sabia bé, per experiència pròpia, què volia dir l’infern)—. I val a dir que, per la manera com ho portava tot, el Pepe, pel que fa a addiccions i gustos personals, donava una lliçó de naturalitat i, sobretot, d’integritat. Però ara voldria rependre el fil del principi.

Aquestes lletres de cançó són una part important de l’univers personal que el Pepe es va crear, i que va crear per a nosaltres. En elles hi trobem biografia, imatgeria, pensament… La capacitat verbal del Pepe era absolutament única, i la lectura d’aquestes lletres ho demostren: capacitat descriptiva poderosa, ironia esqueixada, inventiva i doll poètic; un enginy verbal inoït en el català modern, amb dialectalismes, trets mestissos i regust de carrer. Educat a l’escola del rock, Lou Reed era un punt de referència indefugible, per actitud vital i gust literari, encara que William Burroughs també l’havia influït molt; pel que fa a l’art d’expressió purament vocal i la veta del «feeling», els seus herois eren uns altres: Otis Redding, Keith Richards i Bambino. Els dos últims anys de la seva vida, però, va estar gairebé posseït per una obra: l’Stabat Mater de Pergolesi, i per un símbol: la crucifixió. Va pintar-se una creu blanca al seu jersei, i es va omplir el coll de rosaris. Havíem passat hores escoltant música i fumant porros o tocant un cop i un altre alguna tonada obsessiva que no ens trèiem del cap. Era ràpid per als versos, d’una prodigiosa facilitat. A vegades una cançó la inspirava el pretext més insignificant, però ell, sempre amb l’antena a punt, ja estava rascant la guitarra: havia trobat una tornada, que era capaç d’arrossegar dies i dies, fins que acabava tota una cançó, la deixava a mig fer, o la relegava a l’oblit… Els llocs, les persones, les situacions o les emocions que vivia quedaven fixats en cançons —o en quadros.

Vaig viure personalment, sobretot els primers anys, tot el procés artístic del Pepe, i va ser per a mi un exemple molt singular d’eclosió creativa. Quan el vaig conèixer, a finals del 82, al pis d’Entença del seu germà Joan, el Pepe estava tocat, estigmatitzat, per l’experiència, de la presó primer (la presó franquista, no ho oblidem), dels hospitals després —on fou ignominiosament utilitzat com a conillet d’índies per experimentar amb nous fàrmacs— (el Pepe tenia molt a dir sobre el negoci dels laboratoris farmacèutics i sobre certes teràpies de desintoxicació), i de les drogues finalment, quan convertí —en part— l’addicció en una mena de militància contra totes les injustícies que havia patit. Però el Pepe era un drogaaddicte atípic, i això va ser mal entès tot sovint. Com a tal fou víctima d’unes lleis més que discutibles i d’una moral hipòcrita i cínica contra les quals, a la seva manera, mai no va deixar de lluitar. Quant a això ho tenia clar: cadascú és lliure —i responsable— d’administrar-se el que més li convingui. Si arran de la seva afició a les drogues o de la seva actitud davant de la vida i de la societat hi va haver qui no se’l prenia seriosament com a artista, és problema d’ells; però potser ell n’era el primer culpable: de les opinions, se’n desentenia. Vivia al seu aire d’una manera admirable. Ara, em sembla que el seu autodidactisme encara magnifica més la seva obra, feta amb sang —i molts cops literalment, com quan la xeringa es convertia en pinzell. És probable que ell estigués d’acord amb aquella frase de Picabia que diu que els professionals són bombolles de merda. O més aviat se’n fotria, i li semblaria una boutade. De fet, sempre recordaré el seu altíssim respecte pels grans mestres de la pintura, de la música i de la poesia, de qui podia parlar durant hores i hores amb aquella passió que encomanava. Però aquests tenen poc a veure amb els «professionals» de què parlava Picabia. Sabia quina era la mena de compromís que implica una obra de creació. Potser va ser per això que durant molts anys no s’atreví a presentar-se com a artista. O potser va ser per un sentiment de provisionalitat en la vida, per un sentit fugaç i delicat de l’existència, o per un pudor innat. Sigui com sigui, va ser un artista genuí: l’únic que el portava a pintar o a escriure era la pura necessitat de fer-ho. La nostra primera col·laboració va ser per a un llibre meu de poemes. Aleshores ell dibuixava, amb influència dels còmics sobretot, en unes llibretes on hi escrivia també un diari. Encara no havia començat a pintar ni a escriure cançons de manera regular. Era el 83.

L’any 84 vam fundar Bocanegra a Santa Eugènia, poble d’Es Pla de Mallorca, a casa d’uns amics, el Pete i la Mariona. I allí vam escriure junts les primeres cançons per al futur grup. El que va començar mig d’esma s’havia de convertir en un projecte que va unir-nos molt, en una associació artística que durà el temps que acostumen a durar aquestes coses: no gaire. A partir d’un cert moment, però, i ja closa l’etapa forta de Bocanegra, abans de l’aparició de la malaltia, el Pepe va entrar en una febre creativa. No parlaré ara de la pintura, que mereixeria un capítol a part (les barcelones, la sèrie «cadires», els Cristos…). Esperonat per la feina de director artístic al programa televisiu «Glasnost» (i aquí la Lu Martorell hi va tenir un paper fonamental), va posar-se més que mai a fer cançons, guions, i a tocar la guitarra, amb la qual en molt poc temps va apendre a acompanyar-se. Del 89 al 92 el Pepe escriu probablement les seves millors cançons, i també les més dures i intenses, per tota l’experiència que descriuen. Sembla com si pressentís que s’havia de donar pressa. Després dels primers vídeoclips de Budapest ell mateix havia quedat glaçat per les seves pròpies premonicions en les lletres d’algunes cançons. Poc després sabria que era seropositiu, i no va tardar a manifestar-se la sida. Va adonar-se que havia portat la conya necrofílica massa lluny. O era simplement portaveu del seu destí? Aquell mateix any havia escrit Tres acords contra la sida, una cançó que parla, de fet, d’un fracàs sentimental:

Fuig de tots los bons records
De tot lo que mos vàrem dir
I al cap del temps no s’ha acomplert
L’amor etern, alt grup de risc.

Però tot i així no el va abandonar el coratge i les ganes de viure i de fer coses mentre el cos li ho permetés. Quan tenia el dia, encara era el tio més divertit del món.

Aquest poder, aquesta gràcia única que he mencionat al principi estan continguts en aquestes cançons. Aquí en tenim només el testimoni estrictament literari. Com passa en la Lírica tradicional, aquests textos només adquireixen sentit ple quan són cantats. Que la seva tècnica musical fos rudimentària, que la seva veu fos la que li sortia, em sembla que són aspectes secundaris: la urgència expressiva s’imposava. Potser és aquesta la clau que justifica publicar les lletres de les cançons: aquí veiem la poesia en estat pur, i podem apreciar la qualitat lírica en la seva nuesa verbal: són textos rotunds i sense miraments ni «literatura»; a vegades fan estremir, infonen terror, o inviten a riure. Les imperfeccions formals, siguin ortogràfiques, mètriques o barbàriques, només esgarrifaran als mestretites. La força subtil que destil·la la seva poesia, quan és el cas, compensa amb escreix qualsevol crítica que se li pugui fer des de «l’escaiença». Com en la seva mateixa vida, el Pepe no amaga res en les seves cançons: tot hi és autèntic, visceral, descarnat.

Vivia en una lluita constant, en una sensació de setge continu, de neguit etern. Recordo el que deia quan ja portava massa temps en un mateix lloc: «M’he de moure». Va ser, en efecte, l’etern nòmada, encara que fos en els límits estrictes de Catalunya i les Illes.

Nihilisme lúcid, ràbia ajustada a un vers, intransferible visió sobre el país que li ha tocat de viure, ironia contra les tenebres, rabeig en la malenconia o en el tedi. Cançons plenes de coses seves, «trossos de vida». D’amor i droga, com les va voler batejar. La droga que posa a gust, però que també és font de sofriment (i ja sabem que no hi ha cap aïllant comparable al sofriment). És precisament gràcies a les cançons, a la pintura i a la seva personalitat extraordinària que el Pepe va poder allunyar-se tant com fos possible de la soledat del malalt —afegida a l’habitual soledat dels individus— i que va poder comunicar-se; amb tot l’excés i la immoderació, si es vol, amb els seus sofismes astuts, amb grans dosis de contradicció, que podien a voltes arribar a indignar. Però amb la «solidaritat dels escruixits», com ell en deia els últims anys, fent pinya amb tots els «germans» i «germanes» del moviment per l’alliberament homosexual Act Up. Aquest poder comunicatiu era palpable de seguida que se’l tractava. Era un conversador envejable, d’una capacitat fabuladora sorprenent (i no és pas que no tingués coses viscudes prou insòlites per explicar). Tenia la rara virtut de contar històries increïbles fetes, en boca seva, versemblants, en una barreja estranya i meravellosa de realitat i ficció.

La seva imatge a Vallclara, a casa del seu germà Juli, al llit de mort, com una figura del Greco, elegantíssim fins el final, amb la dignitat dels grans, és inesborrable per a mi. No sabrem mai tot el que va patir en els seus últims anys. Ell sabia perfectament el que l’esperava, i es va preparar. Amb el temps el record va fent més nítida la seva figura, i més intens el buit. Els qui l’estimàvem no oblidarem el seu esperit lliure.

Li faltava un mes per arribar als quaranta. Forever young.

Víctor Obiols. Tardor 1.994

Puedes descargar “El croc de l’esfera”, título descatalogado, aquí.

***

(extracto del prólogo del líbro inédito de Josep Sales “50 cançons d’amor i droga” y del artículo “Víctor Obiols tria Josep Sales” de la revista Caràcters, núm. 24 Universitat de València)

Josep Sales i Coderch (Barcelona 1954-Vallclara, 1994) fue un trobador moderno. Cantante y pintor autodidacta, vivió una vida convulsa y fecunda. A su muerte (el sida se lo llevó) dejó un cuaderno de canciones: 50 cançons d’amor i droga como testamento artístico. Demasiados estigmas para una sola vida: la prisión, los opiaceos, los amores ilícitos. Una persona marcada históricamente por el franquismo y la revuelta, estéticament por Rimbaud, Pasolini, Keith Richards o William Burroughs y anímicamente por una serie de amores malaventurados y alguna firme amistat.

Me parece que no exagero, y los que lo conocieron lo sabrán corroborar, si digo que el Pepe (el nombre, según el, venía de P.P., padre putativo, epítetos de Sant Josep, com le gustaba explicar-nos) estaba dotado de una energía especial y fuera de lo ordinario. Esta energía la aplicó sobretodo a vivir la vida con intensidad, incluso cuando la enfermedad empezaba a hacer estragos en su cuerpo. Una energía vital que tuvo a menudo como divisa el principio del placer. El Pepe tenía un sentido muy agudo del placer, en la música, en el sexo (que consideraba, como Buñuel, más una esclavitud que un objeto de culto), en la inteligencia del mundo, en las droguas, en las conversaciones con los amigos, en el pintar, en la contemplación de la pintura, y, naturalmente, en la creación de canciones.

Estas letras de canción son una parte importante del universo personal que el Pepe se creó, y que va creó para nosotros. En elles encontramos biografía, imatgería, pensamiento… Su arte llega porque hay sentimientos extremos: la rabia por tantas injustícias, la alegría – con todo el nihilismo que se quiera – de disfrutar los dones del mundo, el miedo de las tinieblas, la melancolía y el tedio de vivir… y una ironía que nunca se encuentra, sino punzante. La droga li mitigaba, pero también era su fuente de sufrimiento, y ya sabemos que no hay nada comparable al sufrimiento. Su imagen a Vallclara, en casa del su hermano Juli, en la cama de muerte, como una figura del Greco, elegantísimo hasta el final, con la dignidad de los grandes, es inborrable para a mí. Le faltaba un mes para llegar a los carenta. Forever young.
Víctor Obiols