UNA experiència diferent: amb temor de ser com un intrús allà on la gent vol beure, xerrar i ballar, la sorpresa va ser seure a la banqueta del piano, després dels Nikosia d’en Francesc Miralles, música apaivagant i psicoasfàltica, i veure com la gent s’asseia a terra per escoltar-me. Vaig anar fent, com si estigués a casa però davant de quaranta persones que aplaudien quan acabava cada cançó. Reien o ploraven, segons la tessitura. Jo havia pres un vas, o dos, de vi de negre, i prou. Les balades agraden, però intercalar blues de compàs alt també és bo. La Iolanda xala. Tothom està content. El Mariano fa d’amfitrió italianitzant. El temps de concert és el just: no arriba a cansar i deixa amb ganes de més . Jo també en vull més. Un altre dia. Uns altres dies.